lunes, 31 de diciembre de 2012

Propòsits


Potser acomiadar l’any que s’acaba ens faci ser molt optimistes amb el que vindrà, tots som plens de bons desitjos. Aquests dies no parem d’enviar i rebre missatges de sort, salut, feina  i bons auguris, m’agraden fins i tot alguns que es repeteixen per les xarxes  plens de tendresa i bons sentiments, encara que puguin semblar,  i potser ho siguin,  artificials .
Molt poc sabem del que ens portarà aquest nou any , ho tindrem que viure , que gaudir-ho, que patir-ho , a mida que em passen els anys acostumo a demanar menys, però el que demano es mes intens ,  penso que cada any tinc mes clar el que voldria per el nou i faig propòsits que potser pugui complir o no!  Però aquest any en especial tinc un que destacaria, ser OPTIMISTA, perquè tal i com es veu venir,  no tinc gaire clar que sense optimisme el pogués encarar , així dons els meus millors desitjos per aquests any 2013 amb molt d’optimisme.
Ah !oblidaba un altre propòsit important ...escriure mes al bloc.

jueves, 5 de julio de 2012

Qualsevol dia


Qualsevol dia .... endreço  els calaixos de les factures
Qualsevol dia..... llenço aquells  ‘’recuerdo de’’
Qualsevol dia .....deixo de fumar
Qualsevol dia..... prenc menys cafè
Qualsevol dia..... reprenc les classes d’anglès
Qualsevol dia....  acabo de llegir ‘’El pèndol de Foucault’’
Qualsevol dia....  planto l’arbre
Qualsevol dia....  deixo de pensar amb tu.


Mentrestant segueixo esperant ‘’Qualsevol dia’’


viernes, 29 de junio de 2012

Una nit d'estiu


Eren amigues des de ben petites, havien viscut al mateix barri, havien anat a escola juntes , havien compartit jocs d’infantesa i d’adolescents, molts havien estat els bons moments viscuts  i ara ja adultes n’havien passat alguns de mes crítics, però sempre sabien que es tenien unes a les altres . Les tres solien trobar-se per sopar i petar la xerradeta, no tan sovint com elles voldrien,  tot i que feien el possible per que no passes molt de temps en tornar a veure’s.
Aquell vespre d’estiu un cop mes es varen trobar per sopar , i com sempre el àpat va servir com excusa per posar-se al dia , en acabar i com que la nit era calorosa van decidir buscar una terrassa per seguir la conversa , es van endinsar per els carrers de la ciutat vella que ja coneixien molt be , però de cop i absortes per la conversa que no havien deixat des que s’havien trobat , es van adonar que s’havien perdut , no reconeixien cap dels carrers que las envoltava , ni tampoc aquella placeta on ara es trobaven ,  tot i buscar la placa amb el nom  no van saber trobar-la, si van trobar un petit bar amb quatre tauletes que feia de terrassa , del bar sortia una musica molt suau, gens estrident , cansades de caminar van pensar que el millor seria seure , aplacar la set i descansar una mica abans de retrobar el camí de tornada, de fet es el que anaven  buscant feia estona , un lloc tranquil per acabar de compartir la nit. Curiosament la terrassa estava ben buida , de fet nomes la compartien amb una dona seguda a una de les taules , anava com disfressada , vestia una túnica i una mena de corona sobre el cap,  van pensar que sortia d’una festa o ves a saber.. amb la de gent rara que corre per la ciutat!!.
 El cambrer va trigar una bona estona en sortir però a elles tan els hi feia , seguien xerrant i xerrant , quan ho va fer la sorpresa va ser que es tractava d’una Teteria, nomes servien infusions d’arreu del mon, primer van pensar en marxar , ara entenien que la terrassa fora tan buida una nit d’estiu tan xafogosa com aquella on el que mes venia de gust era fer una copeta, però s’ho van repensar perquè intuïen  que no trobarien cap altre lloc  tan tranquil i acollidor com aquell, així que van demanar tres infusions de diferents procedències que van resultar exquisides.
Quan la conversa les estava portant per les boires de la vida els va semblar escoltar uns gemecs , no era la musica del bar que continuava sonant plàcidament, es van girar i van saber que procedien de la taula del costat  , de la dona disfressada o vestida de ves a saber que, van fer tota mena de suposicions , que la havia deixat el xicot.., que s’havia enfadat amb les amigues.. o fins i tot que estava perduda com elles,  això últim els va fer riure nomes un moment perquè es van adonar que ara els gemecs cada cop eren mes forts i es convertien en plors , tot i resistir-se una mica i donat que els plors continuaven ,a les tres els va semblar que potser una conversa amb tres desconegudes li podria venir be i en un instant eren segudes al costat de la dona que plorava.   Ella, la dona , va alçar el cap i les va mirar com si esperes aquella trobada, els va sorprendre lo bonica que era , tot i que el seu rostre era ple de llàgrimes i l’expressió dels seus ulls foren tristos , cap de les tres a posterior va poder definir la seva edat , els va semblar jove o no tant . No van poder dir gaire cosa perquè la dona va començar a parlar , tenia una veu també bonica , parlava el seu mateix idioma,  però  amb un accent que tampoc varen poder definir.  La dona els hi va demanar disculpes, si les havia molestat  no havia estat la seva intenció ,  però que ja no podia mes , es va eixugar les llàgrimes amb la màniga de la seva túnica  i va començar a parlar de manipulacions, denigracions, infamacions i desprestigis amb nom seu  , tot allò que explicava no tenia cap sentit per les amigues perquè quan  intentaven descobrir qui o que  li feia tot allò , ella no contestava,  nomes parlava i parlava , ara cada cop mes enfadada, portava sola la conversa,  tot d’una es va aixecar  i continuant el seu discurs, va començar a caminar carrer avall deixant a les amigues admirades per la eloqüència del parlament escoltat i on no van poder intervenir no pas per ganes .
Passats els primers moments de confusió i sense haver entès res,  van  deduir que es tractava d’una dona tocada del bolet, i van decidir que ja era l’hora de retrobar el camí cap a casa.
Quan ja havien empres la marxa per descobrir on eren i poder trobar alguna referència que les guies  , una veu les va alertar , eh noies !! era el cambrer , els hi deia que s’havien oblidat aquell aparell a una cadira , l’aparell va resultar ser una entorxa apagada i llògicament li van dir que no era seva ,que potser era de la dona que seia a la taula del costat, quina dona? va contestar ell, si no hi havia ningú mes a la terrassa els va dir, ara si que es volien fondre, quina nit de boixos.. resultaria que el cambrer també estava tocat del bolet? només havien pres una mica de vi al sopar i la única herba que havien tastat aquell vespre era la de las infusions, per tant tenien el cap mes clar que cap altre nit.   
Van marxar deixant al cambrer amb la paraula a la boca i l’entorxa a la ma.
Van deixar enrere la plaça i també uns quans carrers a forma de laberint i a la fi van començar a retrobar espais coneguts que las va portar cap a casa.
Al matí següent els diaris portaven  una noticia a primera plana,  deia ...:

‘’ Aquesta passada nit  reunits els dirigents mes poderosos del G-X  han decidit declarar la guerra als països del Bloc-Y per tal de poder assolir la llibertat mundial’’  

Ara les tres amigues estan convençudes de que aquella dona de túnica  , corona i que es va oblidar l’entorxa , era ni mes ni menys que La Llibertat , però per si de cas no ho han explicat a ningú no fora que se les tractes de sonades, tampoc han sabut tornar a aquella plaça , tot i que alguna altre nit ho han intentat.



viernes, 1 de junio de 2012

Foto-recerca


Ja  fa dies un amic d’un amic que esta preparant una exposició de fotografies antigues del  Raval i assabentat de que jo soc filla del barri em va demanar si podia comptar amb alguna fotografia familiar meva,  d’aquelles en blanc i negre o color sèpia on es veies sobretot com eren els carrers i les poques places que llavors hi havien al barri abans anomenat ‘’El Xino’’ i que ara han volgut modernitzar amb el nom de Raval ( mes endavant us explico la meva foto-recerca) .  Vaig conversar amb ell molta estona i em va sorprendre com un noi bastant jove en sabia tant  d’aquell barri  sense haver nascut o viscut mai , de com va ser en la posguerra ( que jo per sort no vaig tenir que viure) o de com en els anys 70 i 80 els moviments veïnals varen tenir tan a veure en trobar una mínima dignitat per les seves gents , també varem parlar de la transformació que se li va donar arrel de les olimpíades del 92 deixant una nova cara al barri però amb un mateix fons , un fons que encara avui corre per dins , perquè encara es troben moltes  misèries, potser amb uns altres colors de pell, altres llengües però en definitiva un fons que sembla no importar gaire als que visiten els seus modernitzats cafès, bars ,restaurants  o terrasses que ara s’han posat tan de moda entre els que busquen llocs moderno-alternatius  , atrets per aquesta mal anomenada ‘’multiculturalitat’’però que un cop arriba l’hora del tancament de persianes van desfilant cap a altres llocs de la ciutat sense aprofundir amb la realitat del barri .




 Per sort també hi ha gent com l’Alberto que es com es diu l’amic del meu amic , com el Marco, com la Noelia i molts altres que porten el seu sarró carregat de bons projectes socials i culturals  , espais com el Casal dels infants que segueixen concentrant esforços per aconseguir la millora de qualitat de vida dels infants, joves i famílies en situació o risc d’exclusió social a través d’un projecte que contempla l’acció social en clau d’educació, treball i família o l’Hora de Deu que porta mes de 45 anys cobrin les necessitats bàsiques d’alimentació, roba i fins i tot econòmiques d’aquells que ara els hi toca viure dies magres.

Ara us explico la meva foto-recerca:  Al matí següent d’haver parlat amb l’Alberto vaig anar a casa la mare per buscar i remenar entre el munt de fotografies familiars , cada una d’elles amb una historia al darrera , amb un record meu o dels meus avantpassats , feia temps que no les contemplava i poc a poc vaig anar destapant totes i cada una de les caixes i al obrir-les  un olor d’enyorança em va transportar a totes aquelles histories plasmades a les imatges , vaig estar molta estona i no vaig poder aconseguir mirar-les totes  i menys fer-ne  una selecció , hi havien tantes !!! així que tinc pendent retrobar-me amb elles molt aviat i poder deixar-li a l'Alberto algunes per la seva exposició.  Mes tard en arribar a casa meva vaig voler saber si potser jo en tenia alguna heretada i em vaig sorprendre en veure que gairebé feia anys que no havia fet fotografies en paper i que des de que varen  sortir les càmeres digitals no en tenia , tret d’alguna feta en un casament o en algun  viatge al estranger on sobre un camell o en un famós monument  et fotografien per sorpresa i et veus obligat a pagar , que no poc, per aquella imatge on a sobre has quedat horrible. Vaig pensar que  ja era  hora de fer una selecció de les que tinc digitals i portar-les a imprimir , ja que potser algun dia un dels meus descendents li sembli tan emocionant com a mi obrir caixes de cartró amb olor de passat,  o no. Prometo que m’hi posaré. 

lunes, 28 de mayo de 2012

Camins


Aquest dies escric camins , penso i dibuixo els que voldria , potser visualitzar-ho em fa decidir, tot i que m’agraden  en dubto de tots ells , son camins de totes formes , olors i colors, uns fan olor de mar i ginesta, uns altres de carenes i espígol,  altres amb dreceres de vertigen,  i fins i tot de mes llunyans que em sorprèn de pensar. Reflexiono amb les paraules del poeta  ‘’caminante no hay camino se hace camino al andar’’ aixì que em poso en marxa i començo a caminar ¡!!



domingo, 6 de mayo de 2012

Que tinguis sort, que tinguem sort!!!



Possiblement  aquest dies s’escolti molt la cançó de Lluis Llach ‘’Que tinguem sort’’ ( jo mateixa l’haure escoltat un munt de cops des de ahir ) , varem tenir el plaer d’escoltar-la a l'entranyable comiat que els Barcelonistes varem fer al fins avui nostre entrenador , Pep Guardiola. Jo que no soc gaire de mites però si de persones que admiro , ja fa temps que em vaig deixar seduir per en  Pep, el seu missatge , la seva feina, les seves maneres  em van fer una admiradora incondicional de la seva persona,  com ell ahir va dir, el cinturo estrenyia massa  i va decidir descordar-se’l,  en aquell moment vaig pensar : Quanta valentia !!! i ara quan ja fa unes hores que les va pronunciar,  encara em reafirmo mes en el pensament  i recordo la conversa que fa poc vaig tenir amb la meva cosina Judith  que em va explicar perquè  va decidir  deixar la feina amb una gran multinacional i amb un gran sou per poder gaudir mes dels seus fills i de la seva vida que portarà per vessants mes solidaries , a ella també l’admiro , per la seva valentia i la seva coherència
Que tingueu sort , que tinguem sort ens la mereixem!!!! 

miércoles, 4 de abril de 2012

Inesperadament


I un dia,  inesperadament es tornà a omplir el seu cor
Aquell que es va buidar d’amor , aquell que no sentia el seu bategar ,
ara s’omplia d’un amor per descobrir, d’un amor tan pur ,tan clar , tan novell com dolorós , com trencador, com inadvertit per qui de qui s’omplia , un amor tan llunya i tan sentit que s’enfilava per les dreceres del desig  i baixava rodolant  per les del patiment .. …i va pensar ; fins a on arribaria aquell cor sense per qui d’aquí s’omplia ? 

 

sábado, 31 de marzo de 2012

Desig o necessitat ?

Desig o necessitat ?

Ahir al vespre un fet habitual per mi, ( mes endavant  us dic quin ) em va dur  a fer-me una reflexió  que encara avui em dura i que penso que ja no em deixarà ,  desig o necessitat ?  . De vegades pensem en  desitjos de tota mena , de banals com  menjar,  de beure, de ballar, de cantar, de caminar, de corre, de dormir les hores perdudes, de fer un bany a una platja deserta, de caminar per un bosc a la tardor, de somiar coses boniques, o d’altres mes  interiors com  escriure allò que ens passa per el cap, de confiar, d’estimar , de retrobar-te amb aquell amic que fa temps no veus,   això em porta a pensar que molts dels desitjos siguin banals o no que tenim poden ser una necessitat  ,  o no es una necessitat per el nostre creixement físic menjar, beure, caminar , dormir entre altres?  i no es una necessitat per el nostre creixement personal escriure, llegir , compartir, estimar....on es la frontera del desig o la necessitat ? molts cops els desitjos son necessitats per viure i cal fer-los cas,  no els deixem al  calaix del desig no complert .
Per això ahir al vespre quan vaig arribar a casa em vaig prendre en contes d’una  tassa de cafè ,que es el que faig habitualment, dos tasses  perquè no??  

jueves, 22 de marzo de 2012

L'esperit i els Símbols

Plovia a Barcelona per fí,   desprès  de tan de temps de no fer-ho  ahir ho va fer i de valent . Potser si la meva cita hagués pogut ser aplaçada o si potser no hagués estat tan interessant  per mi, al sortir de la feina hagués anat cap a casa a sopluig de la meva llar , així que sense pensar-ho vaig anar cap a la  cita amb aquella sensació de que valdria la pena. El meu amic Jordi m’havia proporcionat una entrada per assistir al concert que Jordi Savall feia aquell vespre a l’Església de Santa Maria de Pi ‘’ L’esperit i els Símbols: Eterni Numinis-El Bestiari de Crist’’. Certament no soc una experta en temes musicals, però ja fa molt de temps que la música d’en Jordi Savall em va atrapar , em van semblar fascinant aquells sons  , música antiga o abandonada que ell magistralment investiga minuciosament i les retorna als nostres temps .

Vaig entrar quan encara faltaven uns deu minuts per que comencés el concert i l’església ja era ben plena , em vaig adonar que feia temps que no entrava a cap església i aquell cop no ho feia per  redimir els meus pecats  ( crec que mai ho he arribat a fer ) si no que ho feia per enriquir el meu esperit  , enriquir-me d’aquella musica . Poc a poc es va fer el silenci i van començar a sonar la viola, les flautes, el rebec, les campanetes i altres instruments perduts en el temps i tot va agafar forma quan aquelles  veus gairebé celestials van omplir els recons gòtics de l’Església, no vaig trigar ni cinc minuts en deixar-me portar i gaudir de l’oportunitat de ser allí, del privilegi  de ser-hi.
Quan vaig sortir i desprès de compartir  davant una cervesa  i un entrepà les sensacions viscudes  amb el meu amic , va tornar a començar a ploure ,  havia estat una mica inconscient no portava paraigües i la moto m’esperava aparcada a les Rambles per fer el retorn , durant el camí de tornada ,que tot s’ha de dir no es gaire llarg, vaig pensar que la pluja que queia també em podia acabar de netejar l’esperit , si pensava amb els simbolismes allò n’era una prova, per això no em va importar gens arribar a casa tota molla , havia valgut la pena.

lunes, 19 de marzo de 2012

Dies salvats, de poc...


Sona el despertador però ja soc desperta i fa estona, es diumenge, em llevo i com cada dia una atracció per la meva magnifica ''Senseo'' em porta al plaer matiner de prendrem un bon cafè i com que no en tinc prou em preparo un altre, desprès obro el balcó per mirar si avui per fi plourà però no, avui fa un dia molt net i clar i penso, millor que plogui demà,  i sento aquella olor que cada primavera i no sempre el mateix dia puja per el meu nas i m'arriba fins els sentits . Avui es l’últim ''bolo'' amb el Triangle on representem La Flauta Màgica, anem a Malgrat de Mar i mentre organitzo tot allò que tinc que portar i no oblidar , vaig recordant els dies d'assaig,  i com em va semblar d'aterrador embolicar-me al mes de setembre amb aquest projecte de musical , jo que estic convençuda que no se cantar!! , però poc a poc i amb la certesa de que el nostre director l'Ignasi Roda tampoc pretenia portar-nos a la Scala de Milà vaig anar deixant-me anar fins a gaudir-ho plenament , així que avui i per ser l'ultima funció encara penso gaudir-ho  molt mes, però de cop m’envaeix una sensació de tristor , que es de complicat el ser humà!!,  perquè no podem deixar fora dels nostres pensaments tot allò que ens bloqueja ? però tot i així enfilo cap a trobar els meus companys segura de que quan em trobi dalt d’escena tot passarà . M’agrada fer de ‘’titiritera’’ , anar de poble en poble portant teatre,  es una de les coses que mes m’agraden, i m’agrada compartir els nervis i els dubtes amb els meus companys , m’agrada el que aprenc de cada un d’ells , de les nostres converses, dels nostres riures , de les nostres sobretaules que ens fan sempre arribar una mica ‘’justos’’ al teatre i em sorprèn que sense volgué dir res de com em sent-ho  alguns companys s’ha n’adonen , o es que potser sense ser conscient ho fet saber?? Em sent-ho millor després d’unes abraçades , unes mirades de complicitat, tan senzill com això,  ho tan difícil per alguns ...i quan arriba el moment de trepitjar escena ja tots els dubtes s’han esvaït per art de màgia o per art del teatre. Acabo el dia fen una passejada per tot el que he sentit i amb la necessitat d’agrair aquest dia salvat..de poc però salvat i  penso si avui no ha plogut potser ho farà demà.... 


domingo, 19 de febrero de 2012

La Gran Poma



Avui fa una setmana que era a ''La Gran Poma'' la veritat es que la traducció literal al català no sona gens be, vaig ser a Manhattan per feina dintre de la setmana de la moda . Sempre que arribo a New York tinc la sensació de que me la faig una mica mes meva i sobretot retrobar-me amb els companys i els amics em fa sentir be. La ciutat enganxa , estimula a caminar i recorre les grans avingudes , però entre tots els espais un dels que mes m'agraden es Bryan Park, un petit oasi entre els alts edificis i la multitud que amb preses camina a munt i avall, et sorprèn aquest petit racó amb arbres, tauletes i cadires on pots fer un stop i continuar




La setmana de la moda a la ciutat omple els carrers de personatges curiosos i disfresats , provocació o moda???  potser les dues coses però em diverteix ....








Pot semblar que tot dintre del mon de la moda sigui fals i  fictici, es cert que hi ha molt d’això però la feina i l'esforç que visc cada cop que em veig implicada d'alguna manera amb aquest mon m'ho fa veure com una cursa de reptes, la meta es la desfilada i fins arribar-hi hi participem tots els dorsals per aconseguir que surti tot be, no us podeu imaginar la quantitat de gent i esforços per quinze minuts de passarel·la. Em quedo amb la unió de tots aquests esforços i feina i sobretot amb la gent que lluita per fer-ho possible lluny del lucre només econòmic.








i acaba la desfilada i amb els amics anem a celebrar que tot a sortit..diguem que la nostre feina , ha sortit be !!!!



Encara queden unes horetes per tornar a casa i una cosa que m'agrada es caminar sola per la ciutat i camuflar-me entre la seva gent tot i que tinc cara de turista càmera amb ma i no deixo de fotografiar i tornar a fotografiar amb la càmera i amb la ment , m'agrada aquesta ciutat on cada vegada descobreixo coses noves !!!









Arribo a l'hotel i sent-t’ho llàstima d'abandonar la ciutat tan aviat , m'he quedat sense fer alguna visita que tenia amb ment , però es clar no hi era per turisme ,venia per feina, penso que a la propera potser tindre temps ..ho potser vindre com a turista , el cert es que tornaré i sigui com sigui sempre la faré una miqueta mes meva.
Adeu Big Appel, i hola Barcelona tan lluny i tan a prop!!!!